VICENTE HUEDO
“Huedo, és la confluència de tres posicions: l’artista, l’home i l’artesà…
i és aquesta combinació de talent, força i sentiment,
la que produeix el resultat de la seva obra.
Cada peça per si mateixa respira el talent innat de l’artista,
el sentir de l’home i el treball de l’artesà”
(Lluís Ferrés i Planella, 1993)
De petit era un nen despert, inquiet i molt entremaliat que sovint estava malalt amb angines. El metge de capçalera no es cansava de repetir i prescriure que calia operar-lo, però mai ho van arribar a fer, doncs en Vicente, com per art de màgia , agafava una gran febrada cada cop que s’havia de fer l’operació. La por de l’infant es reforçava amb l’angoixa de la mare, que havia sofert diverses sequel.les arrel d’una mala intervenció realitzada durant aquells anys de postguerra.
Així doncs en Vicente es va lliurar d’anar al quiròfan, però va passar moltes temporades malalt i pioc al llit; la mare per entretenir-lo li comprava còmics , TBOS i Jaimitos, i ell gaudia d’allò més llegint-los i intentant reproduir-los. En poc temps va adquirir una gran destresa i en copiava personatges i vinyetes de forma excel·lent, deixant bocabadats a familiars i amics, que van començar a alabar i valorar la seva faceta de dibuixant.
Aquest reconeixement davant d’una habilitat que ell mateix acabava de descobrir va representar una bona injecció d’autoestima, i el va empènyer a seguir dibuixant doncs era el factor que el feia diferent i únic respecte als altres nois i a la gent que l’envoltava.
Quan tenia 12 anys va participar en un concurs de Dibuix que organitzava el seu institut, i el jurat li va atorgar el primer premi davant la incredulitat del director del centre, que el va cridar al seu despatx i li va fer tornar a reproduir el dibuix . A partir d’aquest moment qualsevol dubte es va esvair, i en Vicente recorda que durant la seva adolescència sempre guanyava algun premi en tots els concursos en que participava.
Quan tenia 14 anys a Socuellamos es va inaugurar l’exposició “Salon de Otoño” i per primera vegada va contemplar embadalit una exposició de pintura a l’oli. Mai abans havia contemplat una exposició pictòrica i l’efecte que li va produir aquesta experiència va ser molt intensa, tant que no es movia de la sala: observant i preguntant durant tot el període que va durar l’exposició. El seu interès produïa gran estranyesa al personal de l’exposició que intentaven respondre com podien les seves espontànies preguntes.
Li van explicar que la pintura a l’oli era una massa semblant a la pasta de dents, i només d’’arribar a casa es va posar a experimentar amb la textura d’un dentífric sobre un suport de fusta. Amb insistència va aconseguir que el seu pare li portés pintures (de pintar parets) amb les quals s’esforçava per aconseguir els efectes de l’oli que tant l’havien impressionat. Així HUEDO va realitzar la seva primera obra pictòrica, al seu poble natal i a l’edat de 14 anys .
Quan cursava segon de batxillerat va tenir un excel·lent professor de dibuix, amb qui va descobrir la visió espacial que li ha permès imaginar-se els objectes des de diversos punts de vista. Don Bernardo confiava amb el potencial d’en Vicente i no va dubtar en aconsellar a la família que potenciessin les seves habilitats artístiques … però no va convèncer al pare que les considerava absurdes i mai va valorar les aficions del noi.
Als quinze anys, en plena adolescència i a causa de diversos problemes escolars i de comportament: ell i el seu grup d’amics havien fet bretolades de l’alçada d’un campanar, el van enviar a cursar cinquè de Batxillerat a una escola religiosa, en règim d’internat.
Recorda com si fos ara que els pupitres eren de fusta amb la típica tapa del calaix que s’aixecava en vertical, tots els nois hi dibuixaven però al finalitzar el curs, els religiosos els obligaven a netejar-los tot rascant amb un vidre. Només el seu “Pupitre” es salvava de la desfeta, els frares orgullosos el conservaven com si fos una obra d’art , i al començament de curs feien posar un pupitre nou al lloc que ell tenia reservat . Fets com aquest són els que van aconseguir que ni en el tempestuós període de l’adolescència en Vicente perdés la seva passió per dibuixar.
En aquesta època va participar en el primer concurs on es demanava una obra pictòrica, i va decidir presentar-hi tot el seu quadern d’apunts i esbossos doncs no s’acabava de decidir per cap obra en concret. Sembla que els membres del jurat van quedar sorpresos davant tant insòlita iniciativa però veient la qualitat de les obres, li van concedir el primer premi.
Durant l’estiu de 1974 va fer estada per primer cop a Girona animat pel germà del seu amic Lluís, en Sebas Parra que ja feia temps que s’hi havia instal·lat i va tenir la sort de poder exposar a la Galeria LA GÀBIA, exposició que va tenir un fort recó en l’àmbit gironí.
Aleshores va deixar els estudis i com que les desavinences amb les idees conservadores del pare eren cada cop més accentuades, va decidir trasl.ladar-se a Girona, a casa d’en Sebas Parra. Els primers temps van ser durs i va subsistir treballant cobrant rebuts del cadastre, dibuixant per un delineant, muntant un petit negoci…. Però no deixa mai de dibuixar ni de pintar ara inspirat per l’arquitectura, l’ambient, la gent i els sentiments de la Girona que l’acull.
Aviat es converteix en un dels membres fundadors de l’ADAG (Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona) en la qual participa activament en tota mena d’actes i exposicions: Drets Humans, homenatge a Carles Rahola. També participa en moltes exposicions individuals i col·lectives en espais de la ciutat de Girona: La Fontana d’or, La Penyora, Sales Municipals, Palau de Carlemany, Casa de cultura…. Però també a altres ciutats com Barcelona, Sant Sebastià, Madrid, Valdepeñas, Socuéllamos, Alacant…
Cap a l’any 1984 comença a tenir un cert prestigi i a rebre encàrrecs d’obres i cartells…. I al 1986 comença a exercir com a professor de l’Escola Municipal de Belles Arts de Girona on encara continua la seva tasca docent.
En Vicenç Huedo a més d’estar valorat per la seva visió hiperrealista dels paisatges urbans i arquitectònics que ens envolten, és també conegut com a dissenyador i creador de grans pintures murals de tipus urbà: al 1983 realitza l’espectacular mural de 80m2 de la carretera de Santa Eugènia (Girona) malauradament avui ja desaparegut, i més endavant el mural de la façana del carrer de la Força del popular cafè L’ARC, el mural de la Sala Platea.. fins i tot participa en l’Exposició Europea sobre murals urbans que té lloc, l’any 1991, a l’hivernacle del Parc de la Ciutadella de Barcelona.
També és el dissenyador del logotip del diari digital del seu barri “El Dimoni de Santa Eugènia” i sobretot és conegut com el pintor de les cases de l’Onyar, però aquesta és només la seva imatge pública doncs ha treballat diversos temes des del retrat, portes, paisatges o ha emprat diverses tècniques, dibuix amb llapis, bolígraf, pintura a l’oli, gravat…
Vicente Huedo exposa regularment a la Galeria d’Art EL CLAUSTRE de Girona, i sense perdre mai el seu tarannà senzill, franc i acollidor combina actualment la seva tasca de professor a la Mercè amb la seva vessant més creativa com a artista plàstic.
A més de mostrar-se bon comunicador i ple de simpatia, en Vicente sembla dotat d’un talent innat pel dibuix figuratiu i la pintura que es fa difícil de superar. Tot i això mai no es dona un respir: és un treballador i productor incansable, segons ell un 30% de l’obra que realitza és per a finalitats benèfiques, un 50% la destina a exposar i vendre a galeries, i el 20% restant és la seva obra més personal, evolutiva i de caire experimental que no posa mai a la venta.
