ISIDRE VICENS
“Quan pinto m’expresso gràcies al color,
que per mi és encara un gran misteri,
no ho sabré mai com explicar:
el color el sents o no els sents”
Un dels records més intensos que l’Isidre té d’aquesta època, és el d’una matinada en que va contemplar embadalit com el sol es llevava per la muntanya dels Àngels, l el pla de Salt semblava una immensa catifa de boira que lliscava arran dels seus peus, aquesta visió el va colpir amb tanta força que encara avui s’emociona al recordar-la.
La seva experiència a l’escola no va ser gens positiva, l’Isidre en conserva clara la memòria i n’explica els detalls amb nitidesa però sense cap espurna de nostàlgia ni record tendre. Eren temps de molta disciplina i càstigs corporals, principis d’una pedagogia que no lligava amb el caràcter curiós i sensible.
Va començar l’escola a Salt amb un mestre que l’atemoria amb la seva actitud ferotge , només ho va poder aguantar un any i va provar l’escola de Bescanó on tot semblava anar millor, el mestre era un bon home però s’expressava en castellà i ell no entenia res de res. Sort que s’entretenia dibuixant aneguets i altres figuretes als marges dels quaderns de càlcul, només l’atreien els contes que s’explicaven en català i el feien somniar un munt de fantasies.
Però un matí va tenir la mala sort de tocar amb una pedra la taula d’una mestra , tot volent espantar un ocell pica-soques que malmetia un arbre, el càstig no es va fer esperar i les garrotades que va rebre a les mans li van provocar una bona inflamació.
Cap als sis anys, va emmalaltir de tifus, va haver de fer llit durant un mes i mig i va tardar sis mesos a recuperar-se del tot, l’Isidre afirma que ja seria mort, si no hagués estat pels remeis casolans de l’avi i per la seva desbordant imaginació que el portava a imaginar estranyes figures que sorgien del sostre de la seva cambra.
A l’any 1931,i només amb tretze anys va començar a treballar a la fabrica tèxtil Coma Cros de Salt, el seu pare havia mort i ell s’havia convertit en el pal de paller de la família. Era una feina decebedora i poc atraient : només netejava i recollia escombraries però quan la feina minvava es posava a dibuixar amb carbó sobre les capses i les parets desgastades.
La seva passió pel dibuix va cridar l’atenció d’un dels contramestres : el senyor Joan Paradera, que el va portar a les classes de Josep Aguilera . Allà l’Isidre va descobrir la vessant més humana de l’acte d’educar, doncs gràcies a la tolerància del nou mestre va aprendre els secrets del dibuix i també va descobrir el gust per la lectura gràcies a la petita biblioteca de l’Ateneu de Salt que li va recomanar el mateix Joan Parareda.
Al 1937, en plena guerra civil i amb només 19 anys s’incorporà al front republicà , al 1939 quan la seva brigada es retirava del front de Terol va perdre a quasi tots els seus companys en una emboscada, l’Isidre es va salvar gràcies a la seva innata intuïció, que el va guiar a escalar els turons i no seguir el camí entre les valls.
Tot i això, un escamot de soldats italians el va fer presoner i va anar a parar en un camp de concentració de Bilbao i més tard a un batalló de càstig a Màlaga. En aquesta època va viure un munt d’ humiliacions i penúries, va passar son, gana, fred … però la seva gran preocupació era no quedar-se cec i buit dels colors que li omplien l’ànima, mentrestant a Montfullà la seva mare el plorava i els seus el van donar per mort durant més d’un any i mig.
Gràcies a la Creu Roja suïssa, l’ Isidre va fer saber als seus que era viu i estava presoner a les terres del sud, al cap d’un temps el van traslladar a les presons de Màlaga, Alcalá de Henares, Yeserías, Reus, Girona i finalment Sal . Mai va ser jutjat per cap càrrec, simplement s’havia convertit en un element sospitós pel nou règim perquè dibuixava, feia teatre, llegia obres que feien pensar, conreava els camps amb tècniques noves…
Durant aquesta època de captiveri l’Isidre va sobreviure gràcies a la seva força interior que l’ajudava a evadir-se i evocar amb el record: paisatges, sensacions i colors. Afirma que, tot i crear desconfiança als altres presos, no va embogir gràcies al dibuix que el portava a reproduir rostres, figures, i escenes viscudes sobre papers que li requisaven contínuament, o sobre una llibreta que va poder salvar amagada entre la roba.
Al 1943 torna a casa i després de recuperar-se dels anys de captiveri, reinicia les tasques de pagés i les activitats artístiques, però la seva presencia i la dels seus germans que també van lluitar al front republicà, provoca recels entre els veïns i companys del poble.
El maig de 1946 és empresonat de nou durant 3 mesos a la Model de Barcelona i a la presó de Salt, acusat sense fonament d’haver provocat el descarrilament del tren de Girona a Olot, a l’alçada del Pas del Gegant. Durant els anys 1947 i 1948 el tornen a detenir i a empresonar durant 19 mesos arrel d’una gran operació repressiva del règim franquista. Al 1949 quan el jutge el deixa en llibertat, li recomana un canvi d’aires i domicili afirmant que sembla que algú no li vol bé, és aleshores quan l’Isidre i la seva família decideixen comprar i restaurar un vell casalot al carrer Bellmirall de Girona.
Allà l’artista comença una nova etapa d’estudi i reflexió, fa classes de pintura i participa en diverses exposicions, com la de “ Tres artistas gerundenses” a la Sala Municipal de Girona, i també torna, fins a l’any 1956 , a la seva activitat teatral amb la companyia de teatre amateur del GEiEG.
Al 1956 sent la necessitat de viatjar a Paris on queda fascinat per l’obra dels Impressionistes francesos, també torna als Monegros, i a la Sierra de Alcubierre (on va veure morir tants companys) i es passeja per Extremadura, la Manxa i Castella, on pinta paisatges a partir de la seva visió particular del color. Al 1957 fa la primera de les exposicions individuals que al llarg dels anys anirà repetint a la Sala Municipal de Girona. Al 1960 torna a Paris on passa una temporada molt creativa, abocat de ple a un procés de recerca personal i de formació artística.
Per l’artista comença una etapa tranquil•la i reposada, en que combina les activitats pictòriques, els premis, les exposicions col•lectives i individuals… amb la vida familiar i les tasques que comporta tirar endavant el petit hotel Belmirall.
Al 1964 exposa les seves obres amb l’anomenat grup de Girona integrat per :Francesc Fulcarà, Domènec fita, Paco Torres Monsó, Eduard Vila i Fàbrega i Emília Xargay; i dels anys 60 als 80 participa també en diverses mostres, premis i exposicions.
Al 1984 mor el seu fill Carles, el món de l’Isidre s’enfonsa i deixa de pintar durant un any. però quan torna a reprendre la seva activitat pictòrica ho fa amb una força serena, tenyida de colors ocres i pastels, realitzant una obra com a homenatge al fill, plena de la simbologia, els principis i els anhels que havien regit la seva intensa vida de poeta i d’activista cultural.
Al 2006 rep amb emoció el Premi Especial de Normalització Lingüística pel seu compromís en defensa de la Llengua catalana i al 2007 a la Casa de Cultura i a la Fundació Valvi té lloc la gran exposició dedicada a l’ Isidre Vicens “ La pintura i els dies” on es pot contemplar i admirar la seva obra des de 1940 a 2005.
Actualment l’Anna i l’Isidre ja no es dediquen a les tasques de l’Hotel Bellmirall que fa poc que han traspassat, ara procuren gaudir al màxim amb la companyia de les seves tres netes: L’Alba, l’Heura i la Isona.
L’artista però no ha deixat mai de pintar, i cada dia encara que de forma feixuga, segueix pujant les costerudes escales que el menen al seu estudi (a l’últim pis de l’Hotel Bellmirall) des d’on contempla i vigila els teulats i la serena bellesa de la ciutat que ja fa temps que el va acollir.
És allà entre el silenci i l’esclat de llum que s’escola per les finestres, on l’Isidre segueix creant portes velles, façanes gastades pel temps, paisatges farcits de colors impossibles, teulats que cobreixen retalls de vida, emocions i un munt d’històries personals… Mentre les seves mans destres, continuen barrejant l’esclat de colors que l’han ajudat a suportar el pes de la pròpia historia…
