MERCÈ HUERTA
“No pinto un ram de flors, pinto la història d’aquest ram,
el lloc on l’he collit, aquella primavera, el gerro que estimo,
la llum i l’ambient d’aquesta cambra, el color de la paret…
M’interessa l‘objecte o la persona en el seu entorn,
doncs aquest entorn és també el seu interior.
Quan pinto il·lustro la vida quotidiana,
el paisatge familiar, el Montgrí, el Canigó, persones…
Quan pinto figures humanes els hi assigno
una història, mig real mig inventada.”
Però la biografia personal de la Mercè es va anar forjant anys abans, a partir d’un curiós guió familiar: el seu besavi patern Vicente Huerta, era un telegrafista de Cuenca, que es va casar amb Carmen ,una noia nascuda a alta mar, a mig camí entre Espanya i les Filipines, la jove parella va tenir sis fills que van néixer a diversos llocs de destí telegràfic (Pamplona, Oviedo, Madrid…). Un d’aquests fills, en Carlos, nascut a Ponferrada, es va casar amb Rosa Busquets, que també exercia la professió de telegrafista.
Per banda materna, en Simón Busquets , un mestre d’obres de Riudaura, es va casar amb Maria, de Cadaquès, junts van emigrar a Rosario de Santa Fe (Argentina) on tingueren tres fills i ell es dedicà a la construcció de cases. De retorn a Catalunya i després d’una estada a Figueres, la família es va traslladar a Barcelona on Rosa, una de les filles, estudiant telegrafia va conèixer a Carlos Huerta el seu futur marit.
Segons afirma la Mercè, la seva infància, al segon pis del núm. 50 del carrer Nou de Figueres es va desenvolupar en “un territori feliç” . Va viure envoltada de la cura i l’amor de la mare i les seves germanes grans (la Rosa i la Carme) i també dels consells d’en Carlos, el pare, amb qui sempre va mantenir una relació especial.
La nostra protagonista assegura que en comptes de néixer “amb un pa a sota el braç” (com acostumaven a dir les famílies benestants de l’època) ella ho va fer “amb un llapis a la mà”, doncs ja de ben petitona i mentre s’entretenia tot jugant a la falda materna, només tenia una dèria : guixar, dibuixar i representar tot allò que la mare, transformada en musa inspiradora, li anava suggerint: un gat, un sol, una cadira, un nen…
Ja un xic més gran, s’inventava històries i les il·lustrava com veia que feien la Lola Anglada i en Joan Junceda. Dibuixava les experiències que més l’impactaven, venia a ser com una mena de reportera gràfica que no es perdia res del que succeïa al seu entorn : aquell paisatge nevat, la primera excursió del col·legi a Empúries, el conte que tant li agradava, el rostre d’ amigues, monges i familiars…
Gaudia dissenyant nines de paper amb un munt de vestits, guants i barrets per posar i treure, i aviat s’encarregà d’elaborar les postals i felicitacions que en dates assenyalades s’enviaven a familiars i amics.
La seva imaginació l’empenyia a crear histories a partir del que li suggerien els rostres dels passatgers del tren, que observava amb atenció quan anava a visitar als avis a Barcelona, i tant era capaç de convertir-los en protagonistes extravagants com d’’ubicar-los en indrets exòtics. S’evadia elaborant decorats o mons paral·lels, dibuixant i retallant arbres, cases, formes i paisatges sobre els grans fulls de la Vanguardia del pare, així aconseguia transformar em diversos escenaris els passadissos del pis de Figueres, els baixos de l’oficina de telègrafs, o les estances del pis llogat a Roses, on la família acostumava a passar plàcides temporades d’estiu.
Les primeres classes formals de dibuix i pintura les va rebre a Figueres de la mà del professor Eduard Rodeja i als 10 anys començà els estudis de Batxillerat a “Les Franceses”, monges de la Presentació, també va ser en aquesta època quan va obtenir el seu primer premi en un concurs de dibuix.
A Valls, la Mercè continua desenvolupant les dots de dibuixant i ninotaire i aquella sorprenent fluïdesa que la porta a inventar i dibuixar tot allò que l’atrau. S’inventa i il·lustra un conte que anomena “El poble de la gent que salta”. S’emociona veient la pel·lícula “Romeu i Julieta ” amb Leslie Howard i Norma Shearer i només d’arribar a casa ja es posa a dibuixar tota la història, fil per randa i en blanc i negre.
Però als quinze anys comença a avergonyir-se del que considera dibuixos massa infantils, i en un rampell d’adolescència estripa un munt de papers il·lustrats i també els seus estimats quaderns plens de grafismes, on havia abocat emocions, sentiments i esmerçat tantes hores confegint un univers d’històries dibuixades. Quantes vegades la Mercè haurà enyorat, encara avui amb recança, aquells petits i fràgils tresors dibuixats?
Li costa però amb el temps es va acostumant al nou paisatge de terra vermella, descobreix a grans mestres com: Mompou, Sunyer, Torres Garcia, els germans Mercader… i sobretot a la seva admirada Rosa Màndoli, una pintora italiana que arriba a Valls i comença a impartir classes de Dibuix al Natural.
També s’inicia en una altra faceta que li serà vital: el teatre d’afeccionats per a joves que dirigeix Josep Batalla; fins aquell moment només havia imaginat i dibuixat històries, i ara té l’oportunitat de posar-se a la pell d’uns personatges imaginats per altres, representar-los, assumir-los i fusionar-s’hi.
Alhora continua amb una altra dèria de petita: la de fer de mestra de nines, però ara en un pla més real fent classes de suport a infants de Valls, la nova ciutat adoptiva.
Quan ha de decidir què vol ser quan sigui gran, la Mercè ho té clar: serà pintora i el seu desig és estudiar Belles Arts a Barcelona. El camí havia de ser planer doncs es podia allotjar a casa de l’àvia a Barcelona, però la mare massa protectora i temorenca acaba imposant el seu criteri i la Mercè ha d’aparcar el seu somni i cursar estudis de Comerç. Però no deixa mai de dibuixar, decora aparadors, pinta rajoles per a una empresa de Barcelona i es submergeix em el món dels colors dels esmalts.
A l’any 1958, el seu pare aprova les oposicions per “Jefe” superior d’Administració Civil i obté com a destinació la plaça a Girona, i tota la família deixa Valls per a instal·lar-se a l’edifici de correus de la ciutat. La Mercè amb 28 anys se sent trista i enyorada; plora i somnia tornar a Valls asseguda a les escales de la catedral o voleiant pel Barri Vell… en aquells instant ni sospita que el destí la retindrà aquí per sempre!
Comencen a parlar, surten, festegen, es casen i van a viure a un edifici de conte de fades “ la Casa Masó” on va néixer i residir l’arquitecte Rafael Masó, oncle d’en Narcís Jordi. Passen els anys i la Mercè, una dona adulta, que ja ha deixat de fer teatre, no es resigna a fer només de mestressa de casa, aleshores coneix a Domènec Fita i cada cop té més clar que vol formar-se artísticament.
L’any 1980, enyora tornar a dibuixar i assisteix a les classes de Domènec Fita per aprendre i retrobar el dibuix, la línia i un munt de recursos gràfics que mai abans havia explorat. En Fita empra estratègies per ajudar-la a trencar la seva timidesa artística i a remarcar la força del llenguatge expressiu de les seves obres. Al veure el seu positivisme i potencial pedagògic, l’artista li proposa ajudar-lo a donar classes a l’ Estudi d’Art a Montjuïc, ella dubta, creu que no em sabrà… però Fita insisteix, l’engresca, la motiva i la Mercè sent el pes d’una gran responsabilitat i comença a ensenyar a pintar però també a aprendre a mirar, entendre i explicar una pintura. L’any 1985 obté per oposició la plaça de professora de dibuix i pintura, especialitat model, a l’Escola Municipal d’Art de Girona.
Paral·lelament a l’activitat pedagògica i de mestressa de casa, la Mercè dibuixa, pinta i s’expressa amb el mitjà que més l’atrau, però de forma privada, a hores robades, a l’estudi habilitat en un espai de la casa Masó. Mai es planteja exposar les seves creacions, fins que li fan entendre que “si no ensenya el que pinta és com una invàlida”.
Aleshores es proposa superar la por, sortir de casa i mostrar la seva obra, i realment ho aconsegueix; només cal recordar que ha participat en 37 exposicions individuals i en 81 exposicions col·lectives, ha realitzat cartells i nombrosa obra gràfica: postals, làmines, logotips, punts de llibre… ha fet d’il·lustradora de llibres i de nombroses revistes de l’àmbit gironí; ha redactat escrits i ha participat com a membre del jurat de nombrosos concursos de Dibuix i Pintura.
Al desembre de 2007, el plenari de la Fundació Fita, amb l’objectiu de donar a conèixer l’obra d’artistes que no han gaudit de prou divulgació o reconeixement, acorda dedicar la tercera edició de Mestres Artistes a Mercè Huerta. Així neix la mostra FIDELITATS, la més gran exposició retrospectiva de la seva obra, en la qual es va poder gaudir de tots els grans temes que configuren l’obra de l’artista , dignament exposats en tres espais del mateix cor de la ciutat de Girona: La Casa de Cultura ( Girona i Paisatge), La Fundació Valvi ( Figura i Natura) i la Fundació Fita (que recollia tota la tasca docent).
La Mercè es pot definir com una artista planera, humana i sensible que no sobrevalora la seva obra i creu que l’interès i la riquesa no es troba en el resultat final , sinó en el procés que ha seguit a l’hora de realitzar-la.
“Sóc una dona que pinta el que té al voltant o allò que recorda,
pintar és viure en un paradís que m’he anat creant per habitar-lo”
