MERCÈ IBARZ

“No deixar-me emportar pel neguit i les imposicions de la vida diària

es la clau per a poder mirar, observar, experimentar, crear,

sentir, emocionar-me, indignar-me, il·lusionar-me…..”

Mercè Ibarz i Casadevall va néixer l’any 1953 al carrer Sant Josep de Girona, però quan només tenia quatre anys els Ibarz es van trasl.ladar al mateix cor de la Rambla. Filla d’en Manuel i la Laura, va ser la quarta membre d’una família nombrosa de cinc germans : quatre noies i un noi. Plegats formaven un grup de quitxalla eixerits i entremaliats que es delien per les teules de xocolata, sobretot la Mercè i el seu germà que se les cruspien senceres i d’amagat.

El seu pare Manuel Ibarz ,llicenciat en Ciències Naturals, era molt conegut com a professor de Matemàtiques de l’IES Vicens Vives. Laura la seva mare s‘ocupava de les tasques de la llar i de la cura dels fills… malauradament va morir quan la Mercè tenia deu anys, i arran d’aquest daltabaix l’organització familiar va haver de canviar del tot, distribuint-se les tasques i deures entre els diversos germans.

Els primer records de la Mercè es centren en l’escola de la senyoreta Isabel Dalmau, un centre públic que depenia de l’Ajuntament i constituïa com una mena d’escola unitària només per nenes (com era habitual en aquells anys). Aquest centre es va anar convertint en un espai educatiu força obert pels anys que corrien, doncs tot i les prohibicions de l’època, l’ensenyament s’hi va fer sempre en Llengua catalana… Tot i això, la Mercè encara recorda aquella llarga tarda que va passar castigada al lavabo per haver pintat una preciosa muntanya de color blau, i haver contradit a la mestra que s’entestava en fer-li creure que les muntanyes no eren d’aquell color.

“L’escoleta” com l’anomenaven estava ubicada en un encantador xalet amb dissenys de Rafael Masó, davant del convent de les monges vetlladores. I comptava amb només dues mestres disposades en tot moment, a donar un bon bagatge educatiu a les noies que s’hi formaven des dels primers anys fins a l’examen d’ingrés.

Cada estiu la família Ibarz estiuejava en una caseta que llogaven a Sant Feliu de Pallerols, la seva arribada era un aconteixement pel poble poc acostumat a rebre forasters, la Mercè es delia per córrer i jugar tot el dia lliurement pels camps i els carrers, sense haver de dependre d’horaris i les típiques restriccions gironines. Ja de petita era molt constant i tossuda, quan es proposava una fita no parava fins aconseguir-la costés el que costés, encara recorda aquell estiu a Sant Feliu, quan va desaparèixer ella i bicicleta durant vàries hores… i no va tornar, això si plena de cops i de morats, fins que va aconseguir aprendre tota sola a anar en bicicleta.

Des de sempre la Mercè va mostrar una gran atracció pels teixits, sense sospitar que tot un seguit de circumstàncies la portarien més endavant a dedicar-s’hi professionalment. Els seus avis, tenien una botiga de robes a la Rambla de Girona que estava situada a la planta baixa de la mateixa casa on vivien, sempre que podia, o la deixaven, anava a ajudar-los a plegar peces de teixit, així podia tocar-los i gaudir dels diferents gruixos, textures i colors, mentre anava descobrint sensorialment les propietats i característiques de molts materials tèxtils. Recorda que quan jugaven a nines amb les seves germanes, li encantava buscar retalls de robes virolades i sempre s’oferia per fer-los nous vestits.

De més gran un altre somni de la Mercè era el d’estudiar Genètica, així que va iniciar estudis universitaris de biologia a Girona i després es va passar a La Universitat Autònoma de Barcelona. Tot i això no va arribar a acabar-los, decebuda dels continus canvis de plans d’estudi, la incoherència d’horaris i les absències d’alguns professors…. Aleshores es va incorporar al món laboral realitzant treballs diversos, l’any 1973 es va casar i va ser mare de dos fills: en Francesc (1977) i l’Elisenda (1979).

Va ser l’any 1975 que va aprofitar l’ocasió d’aprendre la tècnica del Tapis, en el taller que Carles Delclaux (jove mestre tapisser) feia poc que havia instal·lat en el carrer de la Força. Durant uns dos anys va anar aprenent la tècnica de l’alt lliç, i també va participar en l’elaboració de diversos tapissos, com el gran i emblemàtic tapis de l’Empordanet.

Conscient de que li calien coneixements de Dibuix i Pintura va optar per assistir a les delicioses classes que el pintor Isidre Vicens donava al seu estudi de l’ hostal Bellmirall, va ser una època d’aprenentatges molt enriquidors per la Mercè.

També li hagués agradat aprendre els fonaments, la tècnica i el procés d’elaboració de la ceràmica, però calia triar i no podia fer-ho tot. I es va decidir per aprofundir en la descoberta dels secrets del teixit, formant-se a partir de cursos, i de forma autodidacte amb una bona dosi de fermesa i força de voluntat.

Al 1979 va instal·lar a Girona el seu primer taller on va començar a donar classes, i va començar a voltar per diferents poblacions que li demanaven que hi impartís cursos de tapís : Palafrugell, Blanes, Palafolls, Malgrat de Mar, Salt, La Cellera de Ter, Mont-ras, Museu d’Art de Girona, Falset, Gratallops… fins i tot a Lugo.

Sempre ha intentat combinar les classes amb l’autoformació i la creació artística de catifes i tapissos (com el tapís del Montepio realitzat l’any 1985), i des del 1991 és professora de tapís de l’escola d’Art de Cassà de la Selva, encara que de de forma esporàdica també fa de docent en diversos cursos i jornades

Ha esposat obres en vàries exposicions individuals i col·lectives, doncs per la Mercè es un repte i una innovació col·laborar en projectes interdisciplinaris, plantejats de forma grupal i cooperativa, a partir del consens i la creativitat divergent de diversos artistes plàstics.

Així doncs, ha participat en exposicions col·lectives amb títols tan suggeridors com: “ONES”, “MAGICHE TRAME”, “PERCEPCIONS”, “REFLEXIONS”, “COLORS”, “EL BOL”. I també en altres que no poden amagar la seva condició i relació amb l’art textil :“PATCHWORK DEL NUEVO MILENIO”, “TEIXITS LÚCIDS I TRANSLÚCIDS”, PRIMAVERA DEL DISSENY”…

Aquestes i altres exposicions s’han pogut contemplar en llocs ben diversos com : Salt, Girona, Banyoles, Blanes, Cassà de la Selva, Barcelona, Andorra, Ciudad Real, Guadalajara, Como (Italia).

Al llarg de la seva trajectòria artística ha gaudit de diversos reconeixements com el premi “ALFA MULTIPLE’93“, que li va atorgar l’any 1993 l’ AAIP-FAD. L’any 2004 la Generalitat de Catalunya li va concedir el títol de MESTRE ARTESÀ en l’especialitat de Catifes, i a l’any 2006 el reconeixement li va venir des de terres gironines, doncs l’associació d’Amics del Museu D’Art de Girona la va anomenar “AMIGA HONORARIA DEL MD’A”.

Últimament ha participat amb el grup RASTRES i ha exposat obra a l’exposició “XOCOLATA” que constitueix una deliciosa visió i interpretació artística a partir dels sentiments, records i emocions que cada artista aboca a partir de la decoració de teules de xocolata.

Aquesta exposició s’ha pogut veure a la GALERIA HIPÓTESSIS (Barcelona) ,al MUSEU TÈXTIL DE TERRASSA I A LA FUNDACIÓ FITA de Girona del 4 de març al 6 d’abril de 2009.

La Mercé Ibarz defineix les seves etapes artístiques d’aquesta forma tant planera:

“Quan vaig començar a teixir, feia teixits plans utilitzant la tècnica dels tapissos Gobelins, es a dir la tècnica que en els segles XVII i XVIII s’havia desenvolupat a França i amb la que es varen crear grans tapissos. (arbres 1984)

No acabava d’agradar-me que les peces sempre haguessin d’anar penjades a les parets i vaig començar a pensar peces per anar al terra de manera que vaig iniciar l’elaboració de catifes que avui encara exerceixo.

( Catifa octogonal 1993)

Amb el pas del temps, vaig començar a investigar noves possibilitats i vaig derivar a teixits també plans, però transparents pensats per anar situats en un espai.

(1993 Subtilesa)

Aquest teixits amb el temps van anar agafant formes i es convertiren en peces amb volums”.

(1994 Poema sense títol, homenatge a les víctimes)

(Mostra d’un tapis, una catifa, i dos tapissos experimentals realitzats per Mercè Ibarz)